Montilla, t'enramparàs

En Montilla es va passejar divendres passat per Salt i, sense pèls a la llengua, va manifestar-se totalment a favor de la interconnexió elèctrica amb l'Estat francès, a través de la construcció de la polèmica línia de molt alta tensió (MAT) de 400KV Sentmenat-Bescanó-Baixàs. Manté, doncs, la mateixa postura que ha vingut mantenint el Ministerio de Indústria. Cap problema fins aquí.

Ara bé, el que personalment em toca la moral és el paternalisme d'en Montilla (el faré extensiu al PSC, de passada, perquè el noto massa). En la seva visita a Salt, el cap del PSC-PSOE, afirmava que serà "valent". Quan un polític diu això, és garantia que executarà una decisió, peti qui peti. I per què aquesta valentia? Doncs, segons ell, la MAT és "necessària per a garantir el futur econòmic i el progrés de les comarques gironines", per tal de “no hipotecar el futur de les comarques gironines”, ni "hipotecar el futur dels nostres fills".
A més, s'ha de tenir en compte que la MAT "no passa per les comarques gironines sinó que està feta per a les comarques gironines". "És per a vosaltres, burros, que la fem!", ens ve a dir.

Tot plegat, amb clares crítiques a "l'ecologisme de saló" que es practica des del territori afectat. I què és aquest ecologisme de saló, em pregunto. Perquè, fins ara, els clars detractors de la MAT han estat la Plataforma No a la MAT , l'Associació de Municipis contra la MAT (AMMAT), el Collectiv Non a la THT i el Consell d’Iniciatives Locals per al Medi Ambient de les comarques gironines (CILMA), integrat per un gran nombre d'ajuntaments, consells comarcals i la mateixa Diputació de Girona, com també moltes altres entitats ecologistes de la demarcació. És contra tots aquests que carrega en Montilla? Si és així, ja té raó, haurà de ser valent.

Suposo, en canvi, que Red Eléctrica o Endesa, empreses altament ecologistes i d'inqüestionable respecte ambiental, ja s'encarregaran que el projecte "tingui el màxim de criteris i garanties mediambientals", tal i com va dir Montilla que ha de tenir. Ja em quedo tranquil sabent que el senyor ministre farà el que ha de fer i vetllarà perquè això es compleixi.

Les plataformes opositores ja es poden disoldre i deixar el saló lliure.

Silencis delatadors

La Vanguardia té un estil periodístic similar al d'El Mundo.

Ahir saltava la notícia que la fiscalia ha decidit arxivar el cas de la tramesa de les cartes d'ERC contra Xavier Vendrell i dos militants més del partit per considerar que no constituïen cap delicte de coacció.

I mira per on, ni La Vanguardia ni El Mundo se'n fan ressò (ni un trist breu), després de sentir-los bramar a tort i a dret fa quatre mesos, quan cridaven a tots els vents que ERC es finançava mitjançant l’extorsió als funcionaris de la Generalitat. La lapidació es va dirigir especialment contra Xavier Vendrell, secretari d'organització d'ERC i, més tard, conseller de Governació i Administracions Públiques. Eren temps que ERC debatia quina seria la seva posició final davant l'Estatut de la Moncloa. Quina casualitat.

No seria just que ara es parlés de transparència i d'honestedat en l'actuació de Vendrell i d'ERC? No seria el correcte admetre públicament l'error en la línia editorial d'aquests diaris? Això, que sempre reclamen els mitjans de comunicació a la classe política, també cal que s'ho apliquin quan s'equivoquen, quan erren estrepitosament. Sobretot si el que es fa és engegar, volgudament, i amb mala llet, el ventilador de la merda per esquitxar a qui més convingui. Són tàctiques massa pròpies de sistemes detestables.

De veritat que m'agradaria llegir alguna rectificació, sentir-los dir "ens hem equivocat". Seria una mostra d'honradesa, d'autocrítica sana, de bon joc democràtic. Demano impossibles, ja ho se. Per això, els seus silencis són tan delatadors.

Percepcions

La política, entre moltes altres coses, és el món de les percepcions. La majoria dels mortals que no manem, ni dirigim, ni remenem partits polítics ens formem imatges, impressions, d'aquests i dels seus dirigents, segons cada moment. Múltiples factors influeixen a l'hora de formar-nos aquestes percepcions: acció de govern, declaracions, titulars de diari, notícies a la tele, el que comenten els companys de feina, el que llegim, el que escrivim i diem nosaltres mateixos, les opinions dels altres polítics... no pararíem.

D'aquesta mena de magma qualificador se'n desprén alguna percepció que assumim, indiferentment de si és més o menys justa, més o menys afinada a la realitat, i que després és fonamental a l'hora d'emetre el nostre vot.

En relació a això, dir-vos que dels polítics jo n'espero vàries coses. D'entre aquestes, en vull anotar tres:

1. Han de saber plegar a temps. L'Aznar ho va saber fer.
2. Han de posar, amb elegància, el partit i els seus objectius per davant seu, del seu orgull i del seu modus vivendi. En Maragall ho ha sabut fer.
3. Han de saber controlar el tempus, el timing, tenir cintura i fermesa, saber quan la cosa "toca" i quan "no toca". En Pujol en sabia molt d'això.
   

Quan comento aquestes coses, les faig pensant en ERC. El partit que més va pujar a les darreres eleccions, el que tenia la clau màgica de la governabilitat, el que engrescava i feia trempar a molts i moltes. Hi penso perquè ara ens dóna una altra percepció. Ja he dit que no argumentaré si és o no justa o injusta, merescuda o immerescuda, simplement, ens n'arriba una altra (o vàries).

Gran part de responsabilitat en relació a aquest canvi és de la seva cúpula i, concretament, del seu president, en Carod. Ser-ne el president comporta haver d'assumir també aquestes coses. Per això, tot i que no m'ha sorprés la decisió de tornar-se a presentar com a cap de llista, sí que tinc curiositat per saber què passaria si la consulta es fes a les bases, novament. Llavors, he d'empassar saliva... (glubs). I empasso saliva perquè em sembla que hi hauria caldo. I n'hi hauria perquè, ara, la percepció tant d'ERC com del seu líder és una altra a la d'abans de les eleccions que van donar lloc al tripartit. També entre els dirigents, militants i simpatitzants d'ERC, no ens enganyem, no només a TV3, La Razón o La Vanguardia.

La percepció que a mi m'arriba d'ERC és la d'un partit que:

• Ha perdut una oportunitat d'or per a presentar-se com a un partit govern. Això ha estat per:
  
• Si bé ha sabut fer bona acció de govern, no l'ha sabut rendibilitzar ni comunicar-la prou.
• Tenia la clau de la governabilitat a Catalunya i a Espanya, tot el vent a favor i li han fotut tres cosses al cul: en Carod fora del Govern, l'Estatut del 23-S del Parlament clavaguera avall i tots els consellers i conselleres d'ERC expulsats del Govern. Tres cosses al cul com la Santíssima Trinitat que han deixat el partit d'en Macià literalment fora de joc.
  
• Impulsava una reforma de l'Estatut i ha acabat amb uns resultats en el referèndum justets, decebedors i que li donen poca legitimitat.
• En Carod no ha parat de baixar en el termòmetre de la simpatia i l'empatia nacional: corona d'espines, l'afer Perpinyà, la seva sortida del govern, estirabots aquí i allà, dubtes amb el vot al referèndum... Si no és el dolent de la pel·lícula és el ruc de les bastonades, l'ingenu i inexpert dirigent que ha llençat la clau del pany del govern i ha malmés un rèdit molt bo que, principalment ell, havia construït.
• Ha perdut el rumb, la bruixola, els objectius. Va a la deriva i li costa tornar a engrescar al personal.
• S'està esquerdant per dins, comencen a sortir veus crítiques públiques i de cert pes. De baix a dalt i de dalt a dalt.

I què dir a tot això? Que ho tenen cru. Per començar, que en Carod vagi altre cop al davant, una vegada fracassat el seu intent, ens fa pensar a tots "ai, ai, ai". Cal fer ara el relleu tranquil? O és el moment de fer un salt endavant? Què cal ara? Per mi, claredat:

• Un lideratge clar, engrescador, que faci trempar a tothom novament. Ara, en Puigcercós ha de ser-ne la clau.
  
• Un nou discurs, noves estratègies i programes clars i diferents als de l'actual legislatura. ERC és el partit de la independència i aquesta ha de deixar de ser una utopia i passar a ser una possibilitat, una necessitat, si m'ho permeteu. Però alhora, ha de continuar acostant-se a les classes populars, allunyar-se del radicalisme i l'estirabot, centrar el discurs perquè una majoria el pugui assumir. Per això, les coses clares, els números sobre la taula. L'espoli fiscal, els peatges, el mal estatut de la Moncloa, les deficiències infraestructurals, etc. encara hi són.
• Cal xarxa ciutadana, comunicativa, universitària, empresarial, associativa. Cal estendre els tentacles. Si ERC és al tercera força i vol continuar essent-ho, li calen urpes i colzes per estar al mig dels dos sant bernats de la política catalana.
  
• Governar. Sobretot governar (no a qualsevol preu, és clar). I fer-ho amb quotes de poder sense contemplacions (sempre m'ha molestat que en Nadal encara toqui cuixa després del Carmel i que en Carod saltés per anar a Perpinyà o que després de l'afer Perpinyà les àrees d'ERC fossin un colador, sempre).
• Unitat de partit i de discurs. Tot i que les crítiques d'en Carretero són legítimes i segurament compartides per força gent, erosionen més que no ajuden. I ho fan perquè no era la manera i menys vinguent d'un exconseller. Debat, crítica, diàleg, sempre. Pero ERC ha d'estar unida i presentar tots els cartutxos a l'escopeta.

Que fàcil resulta veure els mals i els remeis. Que difícil trobar solucions i, sobretot, aplicar-les.

La independència convé als empresaris

Ho penso des de fa temps. Caldria que la idea d'independència foragités totalment la seva màcula d'utopia, de romanticisme, de radicalitat, de joves amb l'estelada i el puny alçat. Caldria que es plantegés, sobretot, en termes econòmics reals, adreçant el missatge a les capes empresarials. Plantejar el discurs de millora de les possibilitats del país, d'inversions, infraestructures, etc. Fer-los veure que el guany no és de patriotisme sinó d'avenç en les condicions econòmiques.

Després d'una llarga travessia en el desert, quan l'Àngel Colom manava a ERC -a pesar de tot el que va passar després- va espolsar el vestit de la independència i li va treure el tuf de naftalina. Va, més o menys, normalitzar el terme, fer-lo quotidià i que la gent independentista no se sentís tan reclosa. També va parlar del concepte de balança fiscal i era el primer en afirmar que Catalunya pateix espoli en aquesta qüestió. Més tard, en Carod va aconseguir fer crèixer l'opció independentista, acostant-la a les classes populars, centrant el terme i afirmant la bonança en millores, sobretot socials, que comportaria ser un estat.

Però, fins que no aconseguim que una massa majoritària de la societat pensi com els montenegrins i vegin que l'opció no és més estatuts ni més reformes constitucionals sinó, simplement, la independència, no avançarem com caldria.

Hi ha qui parla que Catalunya pateix una mena de mobbing per part d'Espanya. Hi estic d'acord. Per això, em descoratja veure que, malgrat això, la majoria tria l'opció del peix al cove. I és llavors quan veig amb claredat que el país no té sentit d'Estat. El país no se sap comportar com un estat independent, no té l'orgull necessari per fer-ho, no se'n creu capaç ni té el respecte a les seves institucions principals, el Parlament i el Govern de la Generalitat, per plantejar opcions que, a Euskadi, per exemple, fa temps que posen sobre la taula.

Ens cal, doncs, orgull, tenir-nos més respecte a nosaltres mateixos i, sobretot, molta pedagogia, molts números clars i estendre la taca i la xarxa dels beneficis reals que ens suposaria a tots la independència. La feina està per fer.

ZP i la Jurado

Des que convé que del referèndum surti el sí, el desenbarcament de ZP a Catalunya comença a ser massa evident. Ara, quan el veig en un míting al nostre país, ahir amb la Mònica (en la primera entrevista concedida a TV3 des que governa) o fent declaracions per algun mitjà català, la ment em fa coses estranyes i començo a associar-lo a certs personatges relacionats amb la mort.

Em ve al cal la Rocío Jurado que aquests dies te la trobes a qualsevol canal. Em ve al cap sant Karol Wojtyla i el seu sepeli. Em ve al cap Rainero de Mònaco...

Déu ser que el subconscient em traeix. Espero no ser bruixot.

Fes-ho, Zapatero

Fes-ho, Zapatero, fes-ho. Pregunta. Va, pregunta'ns què volem els catalans i els bascos. T'atreveixes amb un referèndum? Les tens totes per donar la paraula a la gent i que decidim sobre quin futur volem pel nostres països? Les tens totes per respectar els resultats de les urnes en aquest tema?

Ja sabem que res tenim a veure amb Montenegro. Però, n'ets capaç de fer com Sèrbia, la Terrible, que malgrat tot ha acceptat a la primera la decisió de Montenegro? Respectaries tu el que escollíssim? Aturaries els legionarios i la seva cabra?

Com és que el PSOE no creu en el dret a l'autodeterminació dels pobles? Que no sou un partit d'esquerres i modern? Feu, pot ser, costat al PP a les trinxeres del retrocés dels drets democràtics? Em sembla que sí. Ja ho has deixat clar, alguna vegada. Em sorprendria que ara fessiu alguna declaració acceptant la via de Montenegro, acceptant que s'ha autodeterminat. Ja se que dieu que fa cent anys era un estat independent. Bé, nosaltres fa una mica més, però també ho érem. Però la qüestió no és si fa més o menys anys el que cal debatre (qui posaria la ratlla de l'any clau?) sinó si acceptes aquest dret d'autodeterminació o no. I si l'acceptes, llavors per a tothom, si us plau.

Malament aneu, per aquest camí. Mentre no tingueu clar que els drets dels pobles s'han d'acceptar i de respectar, no podreu normalitzar ni transformar res. Des d'Euskadi ja us ho han recordat. Val més que escolteu.

Els teus reptes de govern, els més bàsics, crec que eren dos: acabar amb el terrorisme d'ETA i cloure el procés territorial de l'Estat. Et sembla que ho tens ben encarat: una treva declarada d'ETA i un acord amb Mas per aprovar un estatut a Catalunya.

Però, el poble és al darrera. No ho oblidis. Hi som vigilant i espectants.

Fes-ho, Zapatero, si ets demòcrata. Consulta'ns i hi sortiràs guanyant. Sinó, tot quedarà obert i els teus cosits hauran estat maldestres.

La via Montenegro

Montenegro ho ha fet. Ha anat a un referèndum, ha complert els requisists imposats per la UE i la gent s'ha decidit per la independència, amb un 55,4% dels vots afirmatius. Com no podia ser d'altra manera, la UE ha acceptat el resultat final i, per tant, estem contemplant el naixement d'un nou estat que, ben segur, properament s'integrarà a la UE de ple dret. Felicitats, doncs!

A partir d'aquí, enveja sana. Montenegro és un país inferior a la meitat de Catalunya i amb una població de 650.000 persones. A Catalunya, als Països Catalans, de fet, si volguéssim també podríem seguir el mateix camí. Un camí que, altrament, ja han seguit no fa pas gaire, Croàcia, Eslovènia, Macedònia i Bòsnia, Letònia, Estònia i Lituània. En aquest sentit, comparteixo plenament l'opinió que diu que no és veritat que ja estigui tancat el llistat d’estats independents a Europa (parèntesi: Euskadi serà el proper país a aconseguir-ho).

És obvi que aquesta notícia ha despertat un seguit reaccions a favor i de felicitació del procés, però se'm plantegen dos comentaris amb interrogants que voldria deixar sobre la taula:

1. Montenegro aconsegueix la independència amb un ajustat marge de vots. El "sí" a la independència ha guanyat per un 55,5% dels sufragis, molt poc per damunt del 55% exigit per la Unió Europea; i amb una altíssima participació d'entre el 80 i el 90% de l'electorat. Molta gent creu que per donar un pas d'aquest tipus cal que el marge sigui gran, molt gran, que no n'hi ha prou amb una miqueta més de la meitat dels vots sinó que cal una mena de "plus". Llavors, el comentari habitual sol ser "no és just que la meitat de la població es vegi abocada a un nou estat que no vol". Aquests comentaris i aquestes postures les trobo profundament antidemocràtiques. És cert que una decisió d'aquest tipus és radical, de canvi radical de sistema. Però, la democràcia és el joc de les majories. Participar-hi vol dir estar disposat a acceptar situacions d'aquest tipus, per molt que no agradin. Són les regles del joc. D'altra banda, què deuen pensar, fins ara, els partidaris de la independència que accepten estòica i democràticament la situació de dependència? (ve ho va fer el Quebec amb els resultats de les seves consultes populars i altres països on no les hem tingut encara). I em pregunto, en una situació hipotètica on es fes un referèndum d'aquest tipus a Catalunya, s'acceptaria un resultat així d'ajustat?
2. També he escoltat per la ràdio que l'exèrcit serbi accepta el resultat final del referèndum. Aquest era un tema que em preocupava. L'exèrcit de Sèrbia no és precisament un exèrcit qualsevol, amb criminals de guerra pendents de ser lliurats al Tribunal de la Haia. En el nostre hipotètic cas de referèndum al nostre país, què faria l'exèrcit espanyol? Respectaria la decisió democràtica o treuria els tancs al carrer, tot invocant el famós article 8.1 de la Constitució espanyola? Si ja per reformar l'estatut s'han escoltat declaracions dels senyors de la guerra i hi ha hagut certa remor als cuartels, què passaria en una situació com la plantejada? La veritat, se m'eriça el pèl de pensar-ho, perquè em temo el pitjor.